PERET: Escampant la rumba catalana a tot europa!Pensant en els canvis musicals que emprenia la moguda europea a mitjans dels setanta, la representació d’Espanya al Festival d’Eurovisió aniria a càrrec d’un català il·lustre, un dels reis de la rumba catalana, Peret.
Què argumentar de Peret que tots no sapiguem? Pere Pubill Calaf, el nom de l’artista, va néixer a la capital maresmenca un 26 de març de 1935. El renom musical per les seves interpretacions no van venir donades per una bona educació musical, sinó ben al contrari. Venedor ambulant a la parada familiar de teixits que rondava per les rodalies de Mataró no van servir, ni molt menys per adonar-se senzillament que aquell no era l’ofici de Peret.
Ja de ben petit va ser un gran aficionat a la guitarra i al cant gitano, d’on prové primordialment el seu llinatge. Ja a la seva adolescència va formar un duet amb la seva cosina anomenat Los Hermanos Montenegro on van debutar al teatre Tívoli de Barcelona, en el marc d’un festival infantil.
Continuant amb el negoci familiar de venda ambulant el va portar fins a països sud-americans, on a part de comercialitzar teixits també aprofitava per fer els seus concerts en diferents sales privades i fent sonar ja el seu estil propi de rumba catalana, i d’aquesta manera conquistar al públic llatinoamericà.
L’èxit més sonat de la seva carrera arribaria per això l’any 1967 quan va gravar la cançó Una lágrima, una versió rumbera d’un vals del compositor Monreal. La peça va tenir un èxit inimaginable i es va convertir en poc temps una de les cançons de l’estiu del 1968. Aquí en podeu veure una actuació especial enregistrada a Televisió Espanyola:
Anys més tard, i aconseguint un renom especial al país, va aprofitar també per llençar al mercat altres cançons que es van convertir en èxit absolut com per exemple: El gitano Antón, Don Toribio carambola, Saboreando, ¡Lo mató!, Si fulano fuese mengano, Chavi, Qué cosas tiene el amor o Tracatrà, per citar-ne alguna de les més rellevants.
El gran salt de trampolí per l’artista català vindria per una de les cançons més venudes arreu del món l’estiu del 1971, Borriquito, amb lletra i música del mateix Peret que a més va coincidir amb la gran afluència de turisme de platja a Espanya. Aquest fet va fer que la cançó es popularitzés arreu del món, on precisament a Holanda va estar set setmanes com a número 1 i dues a Alemanya.
Aquí podeu veure l’actuació de Borriquito:
El gran salt de trampolí per l’artista català vindria per una de les cançons més venudes arreu del món l’estiu del 1971, Borriquito, amb lletra i música del mateix Peret que a més va coincidir amb la gran afluència de turisme de platja a Espanya. Aquest fet va fer que la cançó es popularitzés arreu del món, on precisament a Holanda va estar set setmanes com a número 1 i dues a Alemanya.
Aquí podeu veure l’actuació de Borriquito:
Amb tant reconeixement i popularitat, l’ens públic espanyol no va dubtar ni un moment per escollir-lo a representar el país a Brighton, no es va celebrar l’edició d’aquell any. La intenció de Televisió Espanyola era poder mantenir el nivell aconseguit l’any anterior amb l’aposta de Mocedades i el seu Eres Tú, que va obtenir un mereixedor segon lloc.
L’aposta europea va ser escrita pel mateix Peret i portava per nom Canta y sé feliz. Aquí en podeu veure l’actuació:
L’aposta europea va ser escrita pel mateix Peret i portava per nom Canta y sé feliz. Aquí en podeu veure l’actuació:
Tot i deixar bocabadat a tot Europa amb el seu estil propi i les seves peculiars malabars amb la guitarra van acabar en novena posició, aconseguint la victòria en aquella edició uns gloriosos Abba des de Suècia amb la cançó Waterloo.
Després de trepitjar el Festival, Peret comença a dedicar-se també al cinema. De fet, en bona part dels seus èxits aconseguits s’en va fer una pel·licula per a cada una, com ara Amor a todo gas, El mesón del gitano i d’altres.
Però no va ser fins l’any 1982 quan, d’una manera imminent, Pere Pubill deixa radicalment la seva activitat artística i s’alia a la secció evangèlica de Filadèlfia, a la ciutat de Barcelona. Durant nou anys continuats va estar exercint treballs religiosos amb dedicació exclusiva. Al cap de poc, sense deixar la seva creença religiosa, va deixar l’activitat pastoral i va treballar per crear una productora discogràfica. A partir d’aquest punt torna a reaparèixer als escenaris de forma esporàdica.
I va arribar el mediàtic 1992. Coincidint amb la celebració dels XXV Jocs Olímpics a la capital catalana, l’organització no va dubtar ni un moment per confiar-li la seva col·laboració per actuar en la cerimònia de clausura del mateix esdeveniment. Juntament amb Peret, també van actuar Los Manolos, Los Amaya i altres figures rellevants de la rumba catalana. La seva reaparició també va venir marcada pel llançament de la seva nova cançó Gitana hechicera, una peça dedicada a la ciutat de Barcelona.
Però la carrera de Peret no acaba aquí, just l’any 2000 va gravar un nou disc anomenat Peret: Rey de la rumba, al costat de solistes i grups de rock com Jarabe de Palo, Carlos Jean, Jabier Muguruza y David Byme, cantant de la banda Talking Heads, i vuit anys més tard torna a reaparèixer a les botigues de discos amb un nou treball, Qué levante el dedo que també va anar acompanyat per l’edició del llibre La Bíblia de la rumba, escrit per ell mateix.
Val a dir que el rei de la rumba, al costat lògicament del gran Gato Pérez, s’ha convertit en un personatge familiar i entranyable per tots els catalans. Fet que demostra la seva dedicació per col·laborar en projectes com El disc de la Marató de TV3 o d’actuar en múltiples concerts especials a la Ciutat Comptal.
Després de trepitjar el Festival, Peret comença a dedicar-se també al cinema. De fet, en bona part dels seus èxits aconseguits s’en va fer una pel·licula per a cada una, com ara Amor a todo gas, El mesón del gitano i d’altres.
Però no va ser fins l’any 1982 quan, d’una manera imminent, Pere Pubill deixa radicalment la seva activitat artística i s’alia a la secció evangèlica de Filadèlfia, a la ciutat de Barcelona. Durant nou anys continuats va estar exercint treballs religiosos amb dedicació exclusiva. Al cap de poc, sense deixar la seva creença religiosa, va deixar l’activitat pastoral i va treballar per crear una productora discogràfica. A partir d’aquest punt torna a reaparèixer als escenaris de forma esporàdica.
I va arribar el mediàtic 1992. Coincidint amb la celebració dels XXV Jocs Olímpics a la capital catalana, l’organització no va dubtar ni un moment per confiar-li la seva col·laboració per actuar en la cerimònia de clausura del mateix esdeveniment. Juntament amb Peret, també van actuar Los Manolos, Los Amaya i altres figures rellevants de la rumba catalana. La seva reaparició també va venir marcada pel llançament de la seva nova cançó Gitana hechicera, una peça dedicada a la ciutat de Barcelona.
Però la carrera de Peret no acaba aquí, just l’any 2000 va gravar un nou disc anomenat Peret: Rey de la rumba, al costat de solistes i grups de rock com Jarabe de Palo, Carlos Jean, Jabier Muguruza y David Byme, cantant de la banda Talking Heads, i vuit anys més tard torna a reaparèixer a les botigues de discos amb un nou treball, Qué levante el dedo que també va anar acompanyat per l’edició del llibre La Bíblia de la rumba, escrit per ell mateix.
Val a dir que el rei de la rumba, al costat lògicament del gran Gato Pérez, s’ha convertit en un personatge familiar i entranyable per tots els catalans. Fet que demostra la seva dedicació per col·laborar en projectes com El disc de la Marató de TV3 o d’actuar en múltiples concerts especials a la Ciutat Comptal.
LOS MANOLOS
Els orígens de Los Manolos es remonten a finals del 1989, quan deu amics de Barcelona, aficionats a la rumba catalana, començaren a practicar aquest gènere combinant-lo amb instruments i actitud rockera.
En el seu repartori s'hi podien trobar rumbes de Peret i Gato Pérez, adaptacions de temes no rumbers ("All My Loving", "Strangers In The Night" o "El meu avi", per exemple) i algunes cançons de creació pròpia com "Esa rumba va", "Dame un beso" o "Hazme un francés, Inés".
Les actuacions que feren i el seu ‘look’, compost per vestits amb la solapa de la camisa tipus avió, pantalons amb pota d'elefante, ulleres de sol de mirall i patilles postisses, cridaren l'atenció d'alguns periodistes i de la multinacional RCA (BMG-Ariola), que els fitxà després d'actuar en una festa.
En el seu repartori s'hi podien trobar rumbes de Peret i Gato Pérez, adaptacions de temes no rumbers ("All My Loving", "Strangers In The Night" o "El meu avi", per exemple) i algunes cançons de creació pròpia com "Esa rumba va", "Dame un beso" o "Hazme un francés, Inés".
Les actuacions que feren i el seu ‘look’, compost per vestits amb la solapa de la camisa tipus avió, pantalons amb pota d'elefante, ulleres de sol de mirall i patilles postisses, cridaren l'atenció d'alguns periodistes i de la multinacional RCA (BMG-Ariola), que els fitxà després d'actuar en una festa.
El seu primer disc, Pasión condal, gravat el 1991, arribà a estar situat en el segon lloc en vendes a Espanya i es convertí en el tercer disc espanyol més venut durant l'any. La versió del tema "All My Loving" de The Beatles assolí el tercer lloc i fou considerada anys més tard pel diari El País com la cançó de l'estiu del 1992.
Aquest mateix any gravaren el segon disc, Dulce veneno, i actuaren a la Cerimònia de Clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, a la qual vàren cantar, entre d'altres, la seva versió de El meu avi. També gravaren una versió d' Amics per sempre, himne d'aquells Jocs i amb la qual assoliren el tercer lloc en vendes a Espanya.
Declivi:
Amb l'abandonament de la formació de tres membres (Rogeli Herrero, Joan Herrero i Xavier Calero), el tercer disc de Los Manolos, Bailes Regionales, arribà el 1994.
El 1995 Rafa Soriano deixà el grup, mentres que els membres restants fundaren la productora-cooperativa Ventilador Music, que tenia com a objectiu donar a conèixer grups de l'àmbit de les músiques d'arrel. El quart disc, Robando gallinas, fou editat per aquesta productora mateixa i arribà el 1998, quan també havien abandonat el conjunt Ramon Grau i José Luis Muñoz.
El 2003, els quatre membres que quedaven en actiu (Josep Gómez, Andreu Hernández, Carles Lordan i Toni Pelegrín) feren un concert de comiat al Mercat de Música Viva de Vic.
Un any més tard, els tres components que havien deixat el grup el 1993 reprengueren el projecte amb un recopilatori que a més incluïa alguns temes nous i que es titulà Nainoná. Des de les primeres escissions, els deu membres originals es reuniren en algunes ocasions especials, com al desè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, en un macroconcert organitzat dins dels actes del “No a la guerra” i en el disc homenatge Per al meu amic... Serrat.
El 1995 Rafa Soriano deixà el grup, mentres que els membres restants fundaren la productora-cooperativa Ventilador Music, que tenia com a objectiu donar a conèixer grups de l'àmbit de les músiques d'arrel. El quart disc, Robando gallinas, fou editat per aquesta productora mateixa i arribà el 1998, quan també havien abandonat el conjunt Ramon Grau i José Luis Muñoz.
El 2003, els quatre membres que quedaven en actiu (Josep Gómez, Andreu Hernández, Carles Lordan i Toni Pelegrín) feren un concert de comiat al Mercat de Música Viva de Vic.
Un any més tard, els tres components que havien deixat el grup el 1993 reprengueren el projecte amb un recopilatori que a més incluïa alguns temes nous i que es titulà Nainoná. Des de les primeres escissions, els deu membres originals es reuniren en algunes ocasions especials, com al desè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992, en un macroconcert organitzat dins dels actes del “No a la guerra” i en el disc homenatge Per al meu amic... Serrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada